STRELA DO DIA

El manuscrit de les Cantigues de Santa María, escrites en galaicoportugués i en notació musical mensurada en la cort del rei Alfons X el Savi durant la segona mitat del segle XIII, primorosament il·lustrades per seqüències de sis vinyetes dibuixades i acolorides per artistes eminents, fins al punt de ser anomenada per Marcelino Menéndez Pelayo Biblia estètica del segle XIII, constituïx una de les col·leccions de cançó monòdica més important de la literatura medieval occidental. De perfil trovadoresc i paralitúrgic, es diferencia de la temàtica obertament profana dels trobadors de la resta d’Europa i de la música sacra de l’època.

Alfons X va disposar que el castellà fóra la llengua per als assumptes oficials i de l’ordre civil, i que el galaic-portugués fóra la llengua per a la poesia, l’expressió lírica i emotiva.

Es tracta d’un conjunt de 417 composicions en honor a la Mare de Déu. La majoria són càntigues que compten miracles succeïts amb la intervenció de Maria. El rei encoratjava en les seues càntigues a poetes i joglars perquè dedicaren els seus esforços i inspiracions a la «Santa Dama», i fins i tot Alfons X va crear l’Ordre cavalleresca de Santa Maria d’Espanya, a la qual va dedicar una càntiga.

En esta cantiga número 100, dedicada a Santa María, el Alfons el savi designa a la mare del Senyor amb el títol de Strela do dia, és a dir, «Estrella del dia», manifestant que la Verge és l’estrela que ens guia cap a Jesús. Al costat d’esta càntiga apareix la Verge pintada amb una estrela de huit puntes sobre el cap i vestida amb el mantell roig d’esta antiga ordre militar marinera.

L’estructura poètica de la Cantiga 100 es basa en l’anomenat virelai francés, mode poètic-musical molt difós cap a 1250, i que es troba present en el còdex de l’Escorial. El virelai consistix en una tornada, al qual Alfonso va denominar, raó -també conegut com a refrany-, que es repetix intercaladament amb les coples que desenrotllen la narració o el motiu de l’obra.

STRELA DO DIA