Antonio Lucio Vivaldi (Venècia, República de Venècia, 4 de març de 1678-Viena, 28 de juliol de 1741) va ser un compositor, violinista, professor, empresari i sacerdot catòlic venecià del Barroc. Era sobrenomenat Il prete rosso («El capellà roig») per ser sacerdot i pèl-roig. Se’l considera un dels més grans compositors barrocs. El seu mestratge es reflectix a haver consolidat el gènere del concert, el més important de la seua època. Va compondre unes set-centes setanta obres, entre les quals es compten més de quatre-cents concerts, per a flauta, violí i diversos instruments musicals, i prop de quaranta-sis òperes. És especialment popular com a autor de la sèrie de concerts per a violí i orquestra Les quatre estacions.
Les quatre estacions, són quatre concerts per a violí que representen escenes apropiades per a cada estació de l’any. El conjunt està format per 12 moviments, 3 per cada estació. El primer moviment de la primavera és un rondó.
Primavera, primer moviment, de Le quattro stagioni Vivaldi
«Ja hi ha arribat la primavera… què ocorre en esta estació? Plou molt? L’oratge és inestable? La neu de les muntanyes es desgela i els rius creixen? Les plantes i arbres floreixen? Tornen a cantar els pardals? Doncs fa molt de temps, allà per l’any 1.720, un compositor anomenat Vivaldi va descriure amb música les quatre estacions de l’any. Hui anem a escoltar el 1r moviment de la primavera, una música que segurament escriuria després de fer un passeig pel camp, al començament d’aquesta estació, per a contar totes les coses que hi havia vist.»
Al començament del passeig es va endinsar en el bosc, i va veure diferents tipus d’arbres. Després va trobar-se amb una bandada d’ocells que s’enlairaven amb una gràcia sorpresiva. Més endavant va haver de creuar un riuet que hi havia crescut prou, i per a fer-ho va haver de saltar de pedra en pedra, tot fent equilibri. A l’altra vorera s’hi trobà més arbres, però un poc distints perquè la terra estava molt humida. De cop i volta, li va sorprendre una tormenta primaveral i va a començar a ploure a bots i barrals. Al cap d’una estona va parar, també de sobte, i a poc a poc va començar a eixir el sol novament i, amb aquest, un muntó de flors de diferents colors. Finalment, va trobar els mateixos arbres del principi, a l’entrada del bosc i va tornar a casa, banyat, però content.
